com son les coses

Ara fa quinze anys, va ser un estiu molt llarg i calorós. El juliol eixut del tot, i a l'agost una sola tronada, o potser dos. Hi havia crisi de preus, el prèssic el pagaven a 30 pessetes.
Començà setembre i jo encara no n´havia collit ni un kilo. Feia molta calor. No estàvem molt animats, tot i que l'any anterior no havia sigut dolent. Teníem una gran collita i estava preocupat perquè una tempesta forta podria trencar molts arbres , a causa del gran pes que duien.
Ho tenia tot preparat per llogar nomes a la Isabel, si no hi havien contratemps no caldria mes gent. Tenia el pressic venut als dos majoristes de l'any anterior.
El 14 de setembre vam fer la primera passada, els pressiguers, cansats , carregats i apuntalats , ens van oferir en canvi un fruit magnific. Arrenglerades al remolc les caixes feien goig, i el flaire s'estenia per tot el bancal .
Als bancals de tardà, el groc ja començava a trencar de color, i passejar pel tros hem portava a un estat paradoxal, entre la emoció de la bellesa de tenir els arbres tant carregats de fruits daurats i aromàtics, i l'angoixa per la vulnerabilitat de tot plegat, una sola tronada ho podia espatllar tot .

Els dimecres i els dissabtes venia el camió a carregar, i eren els dies de mes tensió. Calia completar els viatges i fer -ho be. Els altres dies ho portava al poble, en un cop de furgó.

I va passar setembre i no va caure ni una gota, i quan venia el camió, portava un bon feix de bitllets. El preu pujava i ja rondava les 60 pessetes. I el groc tardà madurava i els arbres semblava que carreguessin boles d'or, de tant de color que tenien. I jo no me'ls volia vendre,... perquè. gaudia mes passejant pel bancal que venent-los.


I el octubre encara va ser mes sec, i aquell any no es van fer bolets , perque encavat de la calor, ja van venir gelades.